Cas Millet: control social contra corrupció

La FAVB es querellarà contra Fèlix Millet

La revolta de “l’altra societat civil”

Sovint, quan es parla de “societat civil”, tothom pensa en les entitats vinculades al món empresarial i a les classes benestants. N’hi ha, però, una altra: la societat civil que sorgeix del món del treball, dels moviments socials i de l’associacionisme popular. Aquesta és la que, ahir al vespre, va començar a fer sentir la seva veu davant l’escàndol generat per “l’afer Millet” a la sala d’actes de la seu de Comissions Obreres, a la Via Laietana de Barcelona. La Federació d’Associacions de Veïns (FAVB), una de les principals entitats convocants, hi anunciava la seva voluntat de personar-se com acusació particular en aquest cas.

El debat el va encetar Carlos Jiménez Villarejo, que va insistir sobre el caràcter públic de les entitats espoliades i, per tant, sobre la gravetat dels delictes comesos – una gravetat sobre la qual la instrucció judicial passa de puntetes. L’antic fiscal anticorrupció es va preguntar per què havien fallat els controls de les administracions públiques, i en particular de la Conselleria de Justícia, sobre uns organismes que es trobaven sota la seva tutela: la Fundació Orfeó-Palau i el Consorci del Palau. Un consorci, va ironitzar Jiménez Villarejo, del qual són vocals “el bo i millor de les famílies riques catalanes, que manifestament no són gaire primmirades pel que fa als comptes de la casa”. L’afer Millet, va reblar, s’inscriu en la continuïtat de tot un seguit de casos de finançament il·legal de partits, en particular de CiU, a partir del desviament de cabals públics. Perquè no tots els diners desviats han anat a parar a les butxaques de Millet i la seva família. I estem parlant de sumes ingents, procedents dels Pressupostos de l’Estat, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. Jiménez Villarejo va recordar que el primer tripartit d’esquerres havia detectat la massiva utilització per a obscures finalitats de subvencions milionàries destinades a fundacions, però que no va gosar tirar endavant la seva investigació. A tall d’exemple, en el decurs dels anys 2003, 2004 i 2005, CiU va rebre, per part de donants anònims, la suma declarada de 6.200.000 euros. (A nivell estatal, el PP va rebre uns 8 milions durant el mateix període). Jiménez Villarejo va concloure demanant que es produeixi un “clamor popular” per exigir justícia i transparència davant la inquietant paràlisi d’un jutjat d’instrucció que està dilatant i ofegant la investigació.

Maria Mas, de l’Associació de Veïns de Ciutat Vella, va relatar el cas de l’Hotel del Palau, una operació especulativa promoguda pel mateix Millet amb l’objectiu de transformar un equipament escolar – el col·legi dels salesians del carrer de Sant Pere Més Baix – en una nova instal·lació turística de luxe. La veterana activista veïnal va denunciar com l’Ajuntament de Barcelona, govern i oposició de dretes – amb l’excepció d’ERC – va acceptar modificar el Pla General Metropolità i el Pla de Millora Urbana per poder fer efectiva aquesta transformació. Amb el suport de més de 3.500 signatures de veïnes i veïns del barri, l’Associació ha recorregut a la Fiscalia per aturar definitivament un projecte que, enmig de l’escàndol, el consistori barceloní només ha congelat provisionalment. Maria Mas va acabar relatant com, aquell mateix matí, havia assistit a la detenció d’un jove que robava en una fruiteria i que la policia es va endur emmanillat i sense gaire miraments. “En aquest país, per sortir-ne ben parat, cal robar milions i no pas melons”.

Una idea sobre la que va insistir David Fernández, animador de “La Torna” de Gràcia i periodista de “La Directa”. Si la llei és igual per a tothom, la justícia és de classe. Des de la Fundació Trias Fargas, beneficiària de la generositat de Fèlix Millet, s’ha amenaçat dient que algú “podria estirar la manta” i destapar les vergonyes de tota la classe política. “Tenim sota els peus una situació a la italiana?”, es preguntava David Fernández, que denunciava una societat i una justícia amb “gent intocable” i amb tractes ben diferenciats: d’una banda, la sol·licitud que envolta un personatge com Millet, rebut al jutjats amb protecció policial i catifa vermella; de l’altra, de crueltat amb què es tracta un pres en vaga de fam com l’anarquista Amadeu Casellas o el menyspreu i l’assetjament de què són objecte les dones en situació de prostitució als carrers de Barcelona mentre les xarxes que les exploten romanen introbables.

Finalment, Albert Recio, en nom de la FAVB, va mostrar com aquest cas de corrupció i de saqueig de diners dels contribuents està vinculat al model neoliberal que s’ha imposat a la nostra ciutat i a la nostra societat en general. Els mateixos partits polítics han deixat de ser forces militants per esdevenir maquinàries electorals que requereixen ingents sumes de diners per al seu màrqueting. En aquest model, ingents quantitats de diners públics flueixen vers entitats privades. No n’hi ha prou amb un control comptable – generalment ineficaç -, sinó que és necessària una intervenció quotidiana dels poders públics. “Barcelona està en mans del G-16, aquest grup de poderosos que es reuneix regularment i on hi trobeu les patronals catalanes, els grans clubs esportius, els grans cercles burgesos...”. La política d’aparador i de “grandeur”, l’especulació desfermada, el qüestionament dels serveis públics i la promoció dels interessos privats, han conduït a una situació que demana una reacció enèrgica des de les entitats populars. La FAVB sol·licitarà doncs personar-se com acusació particular en el cas Millet. “Veure’m si ens admeten o no la demanda. Caldrà fer pressió.”

Des de la sala es van demanar convocatòries de mobilització. I és que l’afer és greu. No es tracta només d’un cas de corrupció, sinó d’una crisi institucional i de representació política. Per aquest camí, i enmig d’una crisi assoladora per a les classes treballadores, podríem arribar a una situació com la que descrivia ahir mateix el filòsof Toni Negri a propòsit del seu país: “Itàlia ja no és Itàlia. És Berlusconistan. Ni democràcia, ni feixisme. Una mena de governança autoritària i corrupta que es basa en una societat desmoralitzada i en una oposició d’esquerres impotent”. Vet aquí una preocupació expressada per nombroses intervencions del públic: és l’hora de la revolta de “l’altra societat civil” en demanda de justícia, i de justícia social.

Sylviane Dahan, Lluís Rabell - 23/10/2009